Veneçuela: l’Ultimàtum de la Vergonya
- 04 febr. 2019
“Anomenar malament les coses és sumar desgràcia al món”. Adaptem al context de Veneçuela aquesta frase atribuïda a Albert Camus. Dóna una cosa com “reconèixer a un president paral·lel per servir els interessos d’altres potències”. Sembla que no hi ha hagut prou guerres i refugiats. Efectivament, qui va autoritzar a França o Espanya a nomenar Guaidó com a president de Veneçuela, si no un altre que el controvertit president d’Estats Units, Donald Trump?
En reconèixer a Guaidó com a president interí de Veneçuela, el ministre de Relacions Exteriors francès Jean-Yves Le Drian, està seguint la mateixa política exterior d’ingerència que ja ha donat excel·lents resultats a Líbia o Síria, com qualsevol pot constatar-ho. ¿No hi ha hagut ja prou guerres i refugiats? Prenguem l’exemple d’Hondures. Edwin Espinal, ¿aquest nom els diu alguna cosa? Es el d’un jove activista hondureny que acaba de fer un any a la presó en les condicions inhumanes del règim de Juan Orlando Hernández. El seu delicte és haver denunciat el frau electoral a finals de 2018. Fa deu anys, els Estats Units va tenir un paper decisiu en el cop contra Mel Zelaya, i des de llavors, la situació en aquest país no ha deixat d’empitjorar. Durant mesos, milers d’hondurenys han estat fugint d’aquest país, però com alberga una important base militar dels Estats Units, se li diu democràcia.
Dirigents com Emmanuel Macron i Pedro Sánchez s’han inclinat vergonyosament davant Trump i han insultat la sobirania nacional dels pobles francès i espanyol a l’anunciar que reconeixeran a Guaidó després que finalitzi el termini de vuit dies que li van donar al president Maduro. Com hem arribat fins aquí? Estats Units ha subvertit els principis de Nacions Unides en introduir la noció del “dret a protegir”, és a dir, a legitimar la ingerència amb el pretext que un govern atacaria al seu propi poble. La fórmula no és infal·lible, però ha funcionat diverses vegades.
Durant la manifestació de dissabte 2 de febrer, Guaidó va anunciar que la “ajuda humanitària” aviat arribaria per Cucuta, la ciutat colombiana a la frontera amb Veneçuela, coneguda com el lloc de pas de tot tipus de tràfic il.legals, amb la presència inclosa de paramilitars. L’objectiu d’Estats Units és utilitzar a Colòmbia, o fins i tot a Brasil, per reproduir el patró de “corredors humanitaris” que es va posar en marxa en el conflicte a Síria. I, amb el pretext d’obtenir ajuda, passar de contraban armes i infiltrar a mercenaris. Poc després d’aquesta mobilització, l’assessor de John Bolton va cridar l’alt comandament de l’exèrcit veneçolà per dur a terme un cop d’estat. Als Estats Units els agradaria intervenir sense que es vegi massa. Aquí és on els vassalls poden servir.
Mentrestant, a l’avinguda Bolívar, una marxa massiva del chavisme contra l’intervencionisme i en defensa del llegat de 20 anys de la Revolució Bolivariana amb la Cinquena República a Veneçuela. Alhora, com es va poder constatar, hi havia una perfecta calma als carrers de França, i les armilles grocs ja es van avorrir del fred de l’hivern i el tracte exquisit de la policia. Circulin, no hi ha res a veure. La crisi només està a Veneçuela. I si la realitat no es correspon amb la informació, llavors n’hi ha prou amb avivar les brases des de l’exterior. El vicepresident d’EE.UU., Mike Pence, sap molt d’això. Va repetir que totes les opcions estaven sobre la taula, és a dir, bombardejar i destruir un país sencer com ho havien fet a l’Iraq, perquè “no és el moment per al diàleg, sinó per l’acció” … Com diu vostè? ¿Que desenes de milers de persones a França es van manifestar al carrer contra la repressió, perquè ja no donen suport a Macron després de sol un any i mig al govern? Ximpleries.
No cal ser periodista o un intel·lectual saberut per comprendre que Veneçuela és ara l’escenari en què es juga el futur de la humanitat. O un món on regni el caos imperial, o un món amb un equilibri multipolar que respecti l’ordre de Nacions Unides.
