D’un cop d’estat a un altre: Hondures en estat de setge

• 25 des. 2017
• Alex Anfruns

A on van anar a parar els drets democràtics dels hondurenys que van votar en les eleccions presidencials del 26 de novembre? El país està actualment en mans de les seves forces armades. Els observadors dels drets humans que estan sobre el terreny han denunciat 34 assassinats, nombroses desaparicions i molts ferits innocents causats per la brutal repressió militar i policial.

 

Els primers resultats publicats pel Tribunal Electoral el dilluns 27 de novembre van donar una clara diferència a favor del candidat opositor Salvador Nasralla. Després hi va haver un segon recompte que va revertir radicalment la tendència, col·locant al president Juan Orlando Hernández com a guanyador. Davant les protestes per frau, el Tribunal va decidir suspendre la publicació final dels resultats. Llavors els dos candidats principals van convidar als seus electors a defensar la victòria al carrer.

Però en els dies següents, Nasralla va denunciar que les protestes de l’oposició estaven sent infiltrades per uns elements externs, transmetent així la imatge d’un país sumit en el caos. L’excusa perfecta per al ministre Jorge Ramón Hernández, qui no va trigar a anunciar la suspensió de les garanties constitucionals, en la nit de divendres a dissabte 2 de desembre, per un període de 10 dies. No obstant això, com han assenyalat els experts en dret constitucional, aquest decret només podia ser aprovat pel president reunit en Consell de Ministres.

El toc de queda impedeix estrictament que la població surti al carrer de 18h a 06h. Molt aviat, les imatges dels primers morts es van començar a difondre a les xarxes socials. Però això no li treu la son a alguns …

 

El difícil camí cap a la democràcia

 

Després que el Tribunal Electoral anunciés el canvi de tendència en els resultats a favor de Joan Orlando Hernández, Nasralla va anunciar que aquests resultats van ser “un robatori” i que aquesta vegada no anava a “permetre-ho”, referint-se a les eleccions de 2013 a les que també es va postular com a candidat obtenint el 13% dels vots. Nasralla era llavors el candidat del Partit Anticorrupció (PAC), que havia cofundat.

Al setembre de 2014, el director de l’Institut Hondureny de Seguretat Social va ser capturat per la policia després d’un robatori estimat de 335 milions de dòlars. El govern de Juan Orlando Hernández va fer llavors de la lluita contra la corrupció una de les seves prioritats i va signar acords amb les organitzacions internacionals per a la transparència.

Mentrestant, el període posterior al cop ha estat extremadament difícil per als hondurenys, que han resistit valentament a la repressió i la impunitat de l’estat. El 2015, el poble hondureny sortia als carrers cada setmana amb “marxes de les torxes” per protestar contra la dictadura, però l’estat va perseguir i assassinar a molts líders socials. El poble hondureny estava sotmès a la violència extrema del sistema, però l’alternativa semblava allunyar-se, ja que el moviment contra la dictadura encara no estava unificat.

A principis de juliol de 2017, després de mesos d’espera i només un dia abans de la data límit, el Tribunal Electoral va registrar la candidatura de l’Aliança de l’Oposició contra la Dictadura. Aquesta coalició, coordinada pel deposat expresident Manuel Zelaya, reuneix les diferents forces polítiques al voltant d’un programa social i democràtic: la transparència i l’eradicació de la corrupció; un sistema econòmic alternatiu amb la reconstrucció dels sectors productius; inversió en sectors públics com educació, salut, habitatge; protecció de la natura i el medi ambient, etc.

En les eleccions internes del Partit Anticorrupció a principis d’aquest any, el partit no va escollir al cofundador Salvador Nasralla com a secretari general. Després Nasralla va esdevenir el candidat de l’Aliança gràcies a la seva popularitat com experiodista esportiu.

 

 

Són compatibles la democràcia i la impunitat?

 

Cal valorar en la seva justa mesura la dificultat de mobilitzar els votants en un país immers en una violència estructural extrema. Honduras és un dels països més perillosos del món. ‘El nombre d’assassinats és només comparable a la situació de països en guerra com l’Iraq ! En el període previ a les eleccions, la violència no s’ha aturat. En les setmanes prèvies a les eleccions del 26 de novembre, tant els militants de l’Aliança de l’Oposició com del partit governant van ser l’objecte d’agressions.

L’assassinat de l’activista Berta Càceres al març de 2015 va marcar els esperits d’una generació. Des de llavors, les pancartes, murals i cartells s’han multiplicat per celebrar el coratge que ha demostrat en la seva lluita contra vent i marea. L’eslògan “Berta no ha mort, s’ha multiplicat” s’ha estès més enllà de les fronteres d’aquest petit país. Berta s’havia convertit en una figura reconeguda a nivell mundial pel seu paper en les lluites socials de la seva organització, COPINH. El seu cas està lluny de ser l’únic: durant anys, els activistes ambientals han estat fustigats i atacats impunement.

En aquest context, les dues filles de Càceres, Laura i Bertha Zúñiga, van prendre el relleu ràpidament i van denunciar la responsabilitat del govern de Juan Orlando Hernández: “Els grups oligàrquics tenen poderosos agents en el procés de mobilització de l’exèrcit per suprimir les poblacions. Cal dir que, des del Cop d’Estat el 2009, molts soldats s’han convertit en accionistes de projectes “extrtactivistes” (hidroelèctrics i miners, entre d’altres). Però les màfies de la corrupció també permeten les accions de grups delictius que treballen en coordinació amb les empreses … “.

A principis de novembre, un informe independent va donar un cop de mà al formiguer. Finalment, es va confirmar la complicitat de l’Estat en l’assassinat de la Berta Càceres, el que confirma les fortes sospites expressades per familiars i amics des del primer dia. Els autors de l’informe són inflexibles: “Entre els intercanvis de xat entre funcionaris de Desa, els experts van poder detectar que hi havia un contacte permanent entre l’empresa i els agents de la força de seguretat de l’estat, com la Seguretat i la Policia Preventiva. Per exemple, només 14 hores després de l’assassinat de la Berta, havia missatges entre els gerents i els empleats Desa que van revelar que havien demanat ajuda als funcionaris públics per tal de descartar els vincles amb qualsevol investigació “.

Per tant, Juan Orlando Hernández tenia el major interès en ocultar els vincles incestuosos de l’estat amb els interessos de les multinacionals. No és coincidència que sota el govern de Juan Orlando Hernández el pressupost de seguretat s’incrementés i es creessin forces militars especials. Els 17’3 milions d’US $ en ajuda de seguretat per Estats Units no semblen ser un problema per a les nostres democràcies. Però encara hi ha més: el president de la Cort Constitucional, David Matamoros, és un familiar de Dennis Matamoros Batson, el representant legal d’una companyia que ofereix serveis a la companyia Desa, acusada d’exercir un paper en l’assassinat de la Berta Càceres.

Una de les coses que està en joc en aquestes eleccions a Hondures és netejar a fons aquesta cultura d’impunitat política.

 

Veneçuela, un espantaocells omnipresent en les eleccions de tot el planeta

 

La campanya mediàtica sobre les eleccions hondurenyes també va ser una oportunitat per denigrar Veneçuela. El canal de CNN en espanyol va sotmetre al candidat Nasralla a la pregunta crucial del nostre temps: “¿Quina és la seva posició pel que fa a Veneçuela? Al que va respondre, “els problemes veneçolans han de ser resolts pels veneçolans, així com els problemes d’Hondures han de ser resolts pels hondurenys” … i afegir que si el govern de Veneçuela ven el petroli a baix preu Hondures no posaria mala cara …

Per provar una ingerència veneçolana en el procés electoral, el candidat de la dreta del Partit Nacional Juan Diego Zelaya va mostrar en la mateixa cadena una foto de Manuel Zelaya, coordinador de la campanya de l’Aliança, en un cotxe al costat de Nicolás Maduro. Però va ometre el context d’aquesta vella imatge, que data ¡de fa gairebé deu anys! Durant el cop d’Estat contra Zelaya el 2009, Maduro va ser un dels únics ministres de relacions exteriors d’Amèrica Llatina que es va comprometre personalment a acompanyar Mel Zelaya a la frontera i posar la seva vida en perill per defensar la democràcia en aquest país. Però es tracta d’aprofitar la seva imatge de dictador fabricada pels mitjans per demonitzar l’Aliança de l’Oposició …

 

 

Per a la ideologia dominant, evocar l’espantaocells veneçolà és una manera de desviar l’atenció dels fracassos dels governs adeptes a una política econòmica amb fe en el “lliure mercat”. Conrear l’amnèsia i esborrar d’un cop de ploma els exemples històrics de conquestes socials que obstaculitzen els poderosos d’aquest món … és una tècnica de propaganda ben greixada que té el mèrit d’eclipsar les necessitats de la població hondurenya! El moment més surrealista va ser quan el govern de Juan Orlando Hernández va expulsar la banda veneçolana Les Guaragaos, els qui anaven a participar en un acte de campanya de l’oposició. Serà que el folklore llatinoamericà s’ha convertit en una arma de destrucció massiva per al poder ? …

 

 

La lliçó del poble hondureny

 

L’Aliança de l’Oposició havia demanat transparència total en el procés especial d’escrutini anunciat pel Tribunal Electoral, i va enviar una carta amb les 11 condicions necessàries perquè accepti el resultat. Però el Tribunal no va respectar aquestes condicions, i l’Aliança va cridar a la gent a desafiar l’estat de setge i defensar la victòria robada pel frau electoral. Nasralla ha designat clarament al President Juan Orlando Hernández i al president del Tribunal Electoral David Matamoros com els únics responsables de la situació.

És cert que les eleccions són només un moment efímer en la vida de les persones. Però en els països centreamericans, on les institucions van fer de tot excepte defensar els serveis públics de qualitat, on els seus representants van destruir el poc que quedava, saquejant tots els diners en els fons de la seguretat social, el que està en joc és central. Els ciutadans tindrien una bona raó per caure en el fatalisme de “tots els polítics són iguals”. Si a això li sumem la banalització de la violència i la impunitat judicial, podríem creure que no hi ha res més a fer. Però això respon a una visió que menysprea al poble.

La història prova, per contra, que la resistència és necessària i inevitable. L’endemà del cop d’Estat, tot i els patiments del poble hondureny, aquest últim no es va quedar de braços creuats. Primer es va organitzar creant un Front de Resistència contra el govern colpista. Després va centrar els seus esforços en la lluita contra la corrupció i la continuïtat, especialment quan Juan Orlando Hernández va eludir la llei per presentar la seva reelecció, que es considera il·legal des del punt de vista de la Constitució en vigor. Finalment, és igualment important emfatitzar que aquests moviments han entès que les lluites, per ser efectives, també han de conduir a un canvi de govern, encara que el resultat no és el final de la partida. Per tant, s’han involucrat en una Aliança d’Oposició que sigui capaç de derrotar a l’oponent polític del moment, sense dubtar a descriure obertament al govern de Juan Orlando Hernández com una dictadura.

 

 

Els hondurenys i hondurenyes segueixen manifestant la seva insatisfacció amb el frau electoral, l’estat de setge i la repressió amb marxes i cassolades. En aquest context, el recent anunci dels resultats declarant la victòria de Juan Orlando Hernández per part d’un Tribunal Electoral sospitós d’estar en connivència amb el govern no garanteix la sortida a aquesta profunda crisi política i institucional. Només el respecte de les condicions exigides pel principal partit d’oposició i el cessament immediat de la repressió la resoldran.

Davant del repte dels esdeveniments que estan tenint lloc en aquest país, les reaccions de les organitzacions internacionals com l’OEA* (presidida per un Almagro obsessionat exclusivament amb Veneçuela) i els mitjans de comunicació han estat tímids o inexistents. Això demostra que les grans potències se senten molt còmodes amb els estats fallits quan responen als seus interessos geopolítics.

El poble hondureny està donant una valenta lliçó d’esperança per als pobles oprimits del món. No el deixem sol.

 

*Post scriptum 25/12/2017

 

Després d’una gira per Estats Units, a on viuen nombrosos hondurenys exiliats, Nasralla es va reunir amb el secretari de l’OEA Luis Almagro per presentar els documents en mans de l’Aliança d’Oposició que proven les nombroses irregularitats en el procés electoral i exigir que es tornin a fer les eleccions.

 Davant les evidències del frau, finalment el 19 de desembre l’OEA ha acceptat aquesta iniciativa. Però tot indica que ho ha fet posant les seves pròpies condicions :  el 10 de desembre, el coordinador de l’Aliança i ex president constitucional Manuel Zelaya havia denunciat pressions per part de l’OEA amb l’objectiu de dividir la seva formació politica. 

I efectivament, el divendres 22 de desembre, poc després del reconeixement per part del Departament d’Estat USA dels resultats anunciats pel Tribunal Electoral, Salvador Nasralla va cedir a aquestes pressions, anunciant que abandonava l’Aliança per prendre l’iniciativa d’un diàleg nacional,amb l’objectiu de federar les altres forçes d’oposició descontentes amb el frau i la situació actual a Hondures.

 

Font : Le Journal de Notre Amérique, décembre 2017