Compte ! Nicaragua en el punt de mira
- 09 jul. 2018
Poc importa el que digui o faci, el govern nicaragüenc sembla haver estat condemnat per endavant. Hi ha un ambient de déjà vu: d’acord amb el discurs eurocèntric dels nostres mitjans, un líder del Sud seria incapaç de governar d’acord amb els valors de les nostres estimades “democràcies”. Però per què sempre es dispararien al peu, donant un pretext ideal als seus oponents?
Com si fos un signe premonitori, l’actual onada de protestes a Nicaragua va ser precedida per un gran incendi: a principis d’abril, la reserva natural d’Indi Blat de moro al sud del país havia perdut 5.000 hectàrees. Aquest esdeveniment, ja va ser instrumentalitzat per fer creure que el govern de Daniel Ortega tenia interès a aprofitar-se d’aquest drama mediambiental!
En l’origen d’aquestes sospites estava el rebuig de l’ajut proposat per un dels països veïns, Costa Rica, mentre que el govern havia preferit, per raons tècniques, acceptar l’ajuda de Mèxic. Així va ser com es va desencadenar la primera fase de la diabolització del president Daniel Ortega. I després d’una protesta contra la reforma de les pensions, es va llançar l’espiral de propaganda massiva.
Sempre que els mitjans privats parlen d’Evo, Lula, Correa, Maduro o Ortega, li toca a l’acusat proporcionar proves de la seva innocència. I, no obstant això, mai passa el mateix per als dirigents del Nord, que gaudeixen d’un tracte especial. Quan Bush va decidir envair l’Iraq, va ser suficient demanar-li al seu portaveu que fes una petita escena a les Nacions Unides. Als milions de pacifistes reunits a tot el món els hagués agradat veure als mitjans pronunciar unànimement i declarar il·legal aquesta guerra. Depèn de nosaltres el romandre vigilants per evitar la següent.
Pel que fa als sectors de l’oposició insurreccional a Nicaragua, les generacions més joves no han de enganyar-se. Dir-se a si mateix “la resistència”, crear simulacres de “guerrilla urbana”, i cridar que “la fi de la tirania s’acosta” pot ser estimulant i romàntic per uns joves ansiosos per escriure una pàgina de la història del seu país, però això no és suficient per fer-se legítim de cara al poble. El govern del FSLN va ser elegit democràticament en tres ocasions. El camí recorregut des de les hores fosques de les dictadures llatinoamericanes dels anys seixanta i setanta no s’ha de prendre a la lleugera. Els lemes a favor de la democràcia sota una forma abstracta i en contra de la “dictadura” revelen una matriu ideològica de la qual podem seguir perfectament les empremtes. Segueixin els diners!
La història llatinoamericana contemporània ha estat marcada per “canvis de règim” que s’han basat en el suport inestimable de les administracions nord-americanes com a part d’una “doctrina de seguretat interna” sorgida durant la Guerra Freda. Quan l’administració Trump condemna a un país llatí i el castiga amb les seves sancions, mai es tracta de la justícia social, la lluita contra la corrupció o la defensa de la democràcia i la llibertat. Tampoc del dret al desenvolupament o la qualitat dels serveis públics. Aquest discurs humanitari és només l’aparador d’una intervenció oberta o encoberta a favor dels interessos de les seves pròpies multinacionals, i això per evitar el sorgiment d’un món multipolar.
Font : Le Journal Notre Amérique
